Els castells representen valors com la col·laboració, l'esforç, la perseverança, el sacrifici, la superació o la solidaritat, i generen sensacions, emocions i sentiments.
Les sensacions ens posen en contacte amb tot el que passa al nostre voltant. Són impressions que els estímuls externs produeixen en la nostra consciència i recullenalgun dels nostres sentits. A banda de les sensacions externes que rebem, també tenim sensacions internes, que ens donen informació de com ens trobem. Totes aquestes sensacions ens produeixen un sentiment, que ens genera una emoció. Els sentiments es defineixen com la resposta fisiològica a l'emoció que hem rebut. En definitiva, són la manera com l interpretem aquestes emocions.
Moltes vegades es tendeix a pensar que la química només existeix en els materials o en diferents processos externs, però hi ha una gran quantitat de reaccions i processos químics que es produeixen a l'interior del cos humà: des de les reaccions cognitives al cervell fins a l'obtenció d'energia. Alguns d'aquests processos són els que coneixem com sensacions, emocions i sentiments, sense els quals no hi ha castells.
Mentre s'aixeca un castell, la colla experimenta una gran quantitat d'emocions i sensacions. Per exemple, les persones que hi haa la pinya no han de mirar mai el castell per una qüestió de seguretat, però el noten i el senten. Noten si té més moviment d'una banda o de l'altra o en perceben la tremolor, la qual cosa comporta que reaccionin fent més força d'un costat o d'un altre. Són sensacions de tacte o oïda que es tradueixen en informació cerebral que arriba conduïda per neurotransmissors, i això és pura química.
Entre els neurotransmissors més coneguts hi ha l'adrenalina, la noradrenalina, la dopamina i la serotonina.
|
Adrenalina |
Noradrenalina |
|
Dopamina |
Serotonina |
L'adrenalina, "la substància de l'activació", és l'hormona i el neurotransmissor de les situacions en què hem d'estar alerta i activats, tant físicament com psicològicament. Desencadena mecanismes de supervivència que es posen en marxa en situacions d'emergència, com aquelles en les què es percep perill o que s'ha de reaccionar ràpidament.
Davant un estímul estressant, l'adrenalina ens proporciona un impuls ràpid, ens fa augmentar l'energia i així podem escapar del perill. La respiració, el pols i la freqüència cardíaca s'acceleren perquè els nostres músculs responguin més ràpidament a la situació. Les pupil·les es dilaten, la sang circula a més velocitat i s'allunya de l'aparell digestiu per evitar vòmits. En general, tot el cos es prepara per reaccionar ràpidament davant certs estímuls, de manera que no actuï seguint uns ritmes massa lents.
Als castells, quan sonen gralles l'adrenalina s'activa, ja que el casteller experimenta un seguit de canvis fisiològics causats per l'estrès, que té la funció de preparar el cos per a l'esforç físic i mental que vindrà. Quan una persona es troba en una situació perillosa, l'hipotàlem, que està situat al cervell, ordena a les glàndules suprarrenals que allibenrin les hormones de l'estrès cap al sistema circulatori. Fa dilatar els conductes aeris per agafar més oxigen i augmenta la freqüència cardíaca i la pressió de la sang perquè el cor bategui més ràpid i fort. Gràcies a això, els músculs i el cervell reben la sang suficient que els portarà oxigen, glucosa i àcids grassos per funcionar. La resposta del cos es produeix en qüestió de segons amb una reacció física potent de manera instantània. S'augmenta molt la força, en una acció coneguda popularment com "pujada d'adrenalina".
L'adrenalina i el cortisol són hormones associades a l'estrès i preparen l'organisme en els moments de més activació quan és necessari estar alerta. En situacions d'estrès, com que el nivell de cortisol augmenta, s'incrementa la quantitat de sucre a la sang i també se suprimeix el sistema immunològic per estalviar energia i ajudar a metabolitzar els greixos, les proteïnes i els carbohidrats. Això és molt apropiat per a un moment puntual, però no quan la situació estressant forma part del nostre dia a dia. L'alliberament de sucre a la sang té la funció de mantenir un nivell d'energia apropiat per respondre eficaçment davant la situació d'estrès i ens permet estar alerta. L'adrenalina del cervell envia el senyal perquè s'alliberi la glucosa a la sang, però el cortisol contribueix a la seva síntesi i a la utilització dels greixos i les proteïnes com a substrats energètics.
La noradrenalina té una implicació especial en el manteniment de l'atenció, activa l'excitació en l'escorça cerebral i aquest fet facilita la vigilància de l'entorn . Així, el cervell és capaç de seleccionar informació rellevant i separar-la de la irrellevant per millorar el rendiment a l'hora de dur a terme tasques orientades a un objectiu.
Aquest neurotransmissor intervé en la manera com experimentem la nostra consciència i subjectivitat, però també en d'altres aspectes objectius com la manera de gestionar la nostra atenció i, per tant, de quina manera rendim a l'hora de fer castells. Ambdós processos estan relacionats, ja que no pot haver-hi gestió de l'atenció si no hi ha consciència. Així, quan un castell no va bé i té perill de caure, s'allibera la noradrenalina, que reforça l'atenció davant una situació de risc.
La participació de la noradrenalina no es limita a transmetre missatges cerebrals sinó que també presenta un efecte en els músculs cardíacs. Concretament actua augmentant la freqüència cardíaca i el to vascular, la qual cosa produeix un increment de la pressió sanguínia. Aquesta és una de les maneres en què la noradrenalina fa una funció sobre el nostre cos a través del sistema nerviós autònom, encarregat de dur a terme les activitats automàtiques vinculades a la supervivència a temps real.
Així doncs, la noradrenalina té un efecte en l'estat motivacional i energètic, de manera que participa activament junt amb la dopamina en la regulació de l'aprenentatge, la memòria i la sensació de recompensa.
La dopamina sol estar associada a l'obtenció de plaer. Per exemple, quan es descarrega un castell se segrega aquest neurotransmissor i accentua la nostra alegria davant la fita aconseguida. Nivells alts milloren la motivació i el bon humor. Nivells baixos produeixen desmotivació i indecisió. També està involucrada en la coordinació de certs moviments musculars i en els processos cognitius d'aprenentatge, i fins i tot s'ha vist que té un paper important en la presa de decisions. A més,està relacionada amb el gust per les emocions fortes, ja que la major presència de dopamina en certes regions cerebrals en persones adolescents fa que siguin massa optimistes amb les seves expectatives i assumeixin riscos massa alts. Aquests aspectes són fonamentals a l'hora d'aixecar un castell.
La dopamina ens motiva a ser competitius, a defensar-nos d'un perill i a assolir una fita. Una de les seves funcions és gestionar el sistema de recompensa del cervell. Això vol dir que, quan femaccions que el nostre cos valora com a beneficioses, s'allibera dopamina. Llavors es crea una sensació subjectiva de plaer que ens porta a repetir aquestes conductes.
La serotonina es pot trobar en grans quantitats en moltes parts del nostre cos i, per tant, un desequilibri general en la producció d'aquesta substància pot tenir efectes dràstics sobre diferents factors que afecten la nostra manera de sentir i comportar-nos. Serveix també per estabilitzar l'estat emocional de l'ésser humà davant situacions de tensió i, junt amb altres neurotransmissors com la dopamina i la noradrenalina, participa en els mecanismes que regeixen l'ansietat i la por, entre d'altres. Al món casteller, la serotonina incideix especialment abans de les actuacions. Actua estabilitzant el nostre estat emocional davant del repte d'aixecar un castell i ens aporta seguretat per encarar-lo.
