Joan Rovira, Pere Navarro i Jordi Ginebra
Investigadors del Departament de Filologia Catalana de la URV
La llengua del món casteller permet reflexionar sobre diferents aspectes en els àmbits de la fonètica, la morfologia o el lèxic. És precisament aquest últim el que genera més trets característics i diferencials, sobretot en funció del territori on es du a terme l'activitat castellera. Tant si es tracten les tècniques de fer castells com si es fan referències a les posicions que ocupen les diverses persones que formen un castell, es poden trobar diferents fórmules en funció de la zona geogràfica. Així, el castell amb dues persones per pis pot ser un dos o una torre o el penúltim pis d'un castell pot estar ocupat per l'acotxador, l'aixecador (pronunciat «atxecador»), la cassoleta o la cassola.
Si es para atenció en els noms que tenen les colles castelleres, la varietat de noms arriba gairebé a la trentena. Històricament, les primeres colles, aparegudes al Camp de Tarragona, duien el nom de Xiquets. La major part de colles actuals han seguit aquesta tradició emprant formes sinònimes o quasisinònimes que reflecteixen la variació dialectal de la nostra llengua. Així tenim:
- Al·lots de Llevant (Manacor). Al·lot, al·lota són d'ús general arreu de les Balears i Pitiüses (llevat de Pollença, a Mallorca, on empren xic, xica).
- Bordegassos de Vilanova. Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), bordegàs, bordegassa significa «noi, noia, xicot, xicota de devers deu fins a setze anys».
- Brivalls de Cornudella. Segons el DCVB, brivall significa «noi eixerit o entremaliat».
- Manyacs de Parets (Parets del Vallès). El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix manyac, manyaga com a «infant, nen, denominació emprada afectuosament».
- Marrecs de Salt. Segons el DCVB, marrec, marreca significa «noiet, noieta, nen, nena de no més de dotze anys».
- Minyons de l'Arboç (també de Terrassa o Santa Cristina d'Aro). Segons el DCVB, minyó, minyona significa «noi, noia; pàrvul, pàrvula o adolescent».
- Nens del Vendrell. És d'ús general en català sud-oriental i nord-occidental la forma nen, nena per designar un « noi petit », una « noia petita ».
- Nois de la Torre. Noi, noia són els termes emprats per designar «un home, una dona molt jóvens»; són d'us general en català sud-oriental i nord-occidental.
- Pallagos de Conflent (Catalunya Nord). Pallago, pallaga són les formes equivalents rosselloneses a « xic »,, « xica », pròpies del Camp de Tarragona.
- Sagals d'Osona. Segons el DCVB, sagal, sagala significa «noi, noia; d'edat de deu a quinze anys aproximadament» i localitza aquesta forma al Vallès, Calaceit i País Valencià.
- Vailets de Gelida. Segons el DCVB, vailet, vaileta significa «noi, noia; de nou anys fins als catorze» i localitza aquesta forma a la Cerdanya, Garrotxa, Empordà, Vallès i Camp de Tarragona.
- Xerrics d'Olot. El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix xerric com «noi que ajuda o fa d'aprenent d'un pagès, d'un menestral o d'un pastor». El DCVB recull xerric a la Cerdanya, Garrotxa, Empordà i Lluçanès.
- Xicots de Vilafranca. Com a sinònim de « noi », « noia », és emprat arreu xicot, xicota.
- Xics de Granollers. Les formes xic, xica són emprades com a sinònimes de l'adjectiu « petit », « petita » o dels substantius « nen », « nena » o « noi », « noia ».
- Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. S'estén per les Terres de l'Ebre i pel País Valencià la forma xiqüelo, xiqüela com a sinònim de « noi », « noia » adolescents.
- Xiquets de Valls, Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca. En tot el bloc del català occidental i també al Camp de Tarragona, xiquet, xiqueta són els formes amb què es designa la persona que està en els primers anys de la vida.
Un altre camp semàntic a partir del qual s'han generat noms per designar les colles castelleres són els gentilicis. Així tenim
- Laietans, que reben els castellers de Santa Coloma de Gramenet.
- Capgrossos de Mataró, malnom humorístic amb què són designats els habitants d'aquesta població del Maresme.
Una tercera opció de noms és la que deriva de l'activitat mateixa de fer construccions humanes: castells, moixigangues, torres. Així tenim
- Castellers a Barcelona, Tortosa, Lleida, Sitges, Berga, etc.
- Moixiganguers a Igualada
- Torraires a Montblanc
I encara es constata un quart grup els noms del qual provenen d'alguna activitat o característica pròpies de cada localitat. Cinc colles s'adscriuen a aquest quart supòsit:
- Esperxats de l'Estany (Porqueres, Pla de l'Estany). El nom és un substantiu postverbal derivat d'esperxar , que significa «deixar penjat un objecte en algun lloc alt». Aquest verb no es troba recollit en el Diccionari català-valencià-balear. Sembla que es tracta d'un mot genuí de la zona del Pla de l'Estany.
- Margeners de Guissona. Aquesta colla castellera hauria pres el nom de l'activitat generada al voltant de l'interès i la importància del llegat de pedra seca que singularitza el paisatge de les comarques de la Segarra en particular i de les Terres de Ponent en general.
- Matossers de Molins de Rei. En aquest cas ens trobem davant d'una creació lèxica nova fruit de la hibridació entre l'adjectiu matusser («persona que treballa grosserament») i el gentilici matoser (generat a partir de Matoses, topònim pretèrit de Molins de Rei).
- Salats de Súria. El nom fa referència als jaciments de sal potàssica que s'exploten en aquesta localitat del Bages.
- Tirallongues de Manresa. Aquesta colla agafa el nom del joc tradicional la tirallonga amb què s'entretenia la canalla manresana antigament.
Els malnoms o motius han estat presents al món casteller des de fa dècades. Els primers a aparèixer, al Camp de Tarragona, van ser de caràcter despectiu. Així doncs, els castellers de la Vella de Valls són coneguts fora de l'àmbit de la colla com a vellacos, en relació a vellac «una mica vell», segons el DCVB o, més probablement, al castellanisme bellaco «dolent, roí». Als castellers de la Joves de Valls se'ls diu muixerrillos (pronunciat «mutxerrillos», en referència al nom de l'agrupació durant el franquisme, la Muixerra. Pel que fa a les colles de Tarragona, els Xiquets són anomenats matalassers, en referència a la camisa que porten, que recorda l'antiga roba dels matalassos. A la Jove de Tarragona, per la seva banda, se'ls diu baietes, ja sigui pel color de la camisa o perquè, durant una època, feien molta llenya i, per tant, netejaven el terra.
En els darrers anys, moltes colles han començat a fer servir malnoms o motius de manera autoreferencial. Alguns dels exemples són Borinots (Sants) o Carallots (Sant Vicenç dels Horts). Els Tirallongues de Manresa van rebre el sobrenom d'esquimals, perquè en el moment de la fundació era la colla que s'ubicava més al nord de la zona castellera.
