Durant el segle XIX, en la primera època d'or dels castells, a mesura que se n'anava incrementant la popularitat i l'alçada de les construccions, va començar un procés de simbolització de les torres humanes en què la literatura va tenir un paper molt destacat. Primer va ser objecte de curiositat des d'una mentalitat romàntica, interessaven com a pervivència d'unes formes tradicionals de cultura que el progrés i els canvis de mentalitat semblava que feien perillar. Com a expressió de l'esperit popular va escriure Josep Anselm Clavé la seva famosa cançó coral «Los xiquets de Valls». El costumisme, que pretenia constatar una realitat des d'una perspectiva que permetia la intervenció directa de l'escriptor en el relat, va retratar els elements del folklore festiu i, de manera privilegiada, els castells. Antoni de Bofarull, a Costums que es perden i recors que fugen, el primer text del memorialisme romàntic català, recordava les festes majors del Reus de la seva infantesa i afirmava que, a tot el Camp de Tarragona, la presència dels castells era imprescindible quan arribaven les festivitats grans. Josep Pin i Soler, des de París, s'enyorava de Tarragona i escrivia un quadre de costums sobre la festa major de Santa Tecla que després va inserir en la seva primera novel·la, La família dels Garrigas. Aquesta novel·la de Pin, malgrat el quadre de costums, ja tenia caràcter realista, com el tercer gran text en prosa vuitcentista sobre castells, Vilaniu, de Narcís Oller, la primera part de la qual transcorre durant la festa major de Sant Joan de Valls. Com un ingredient substancial de les celebracions, hi dedica pàgines esplèndides a l'aixecament de torres humanes. Per a aquests escriptors i altres de la mateixa època, com Àngel Guimerà, que va escriure una poesia sobre un aspecte tan delicat com és la mort d'un enxaneta, els castells formaven part del conjunt de la festa però tenien una categoria superior perquè en ells simbolitzaven l'esperit del poble català. Aquesta categorització es fa evident en el desdeny de Pin i Soler per altres elements festius i en el detall que el diputat per Vilaniu presideix des del balcó de casa seva l'enlairament d'un castell però es retira quan passa la resta del seguici; hi queden, només els nens i l'avi. La literatura posterior s'ha ocupat de les construccions humanes de manera molt variada, d'acord amb les noves estètiques i les noves mentalitats, però el caràcter simbòlic de la festa ha perdurat.
Selecció de textos literaris
“I els tabals marquen lo ritme amb llur pam-ra-ta-pam-pim-pam i els castellers s'enfilen com sargantanes i En Janeta arriba a dalt i les gralles fan aquell refilet tan llarg, tan estrident...”
Josep Pin i Soler, La família dels Garrigas
“I muntar l'espadat, encara no fora res; lo sobrehumà consisteix, quan lo castell és fet, en pujar les escales de la seu i anar fins a tocar la balda gran de la gran portalada.”
Josep Pin i Soler, La família dels Garrigas
“En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.”
Salvador Espriu, «Nosaltres tots, castellers»
“Torre de muscles,
castell de cors!
Amunt els homes
i el seu esforç.”
Joana Raspall, Com el plomissol
“Hi ha un mar de braços enlaire,
mestral, llevant, vol d'ocells:
castellers, ¡tibeu les veles!
¡Ja naveguen els castells!”
Olga Xirinacs, «Cançó de matinades»
“Ell, el que aguantava el tronc, va cridar. I la criatura va aixecar el braç, i tots van anar baixant. I quan era ell, al que li tocava baixar, va fer un altre crit. I es va treure el mocador del cap i el va llençar a la plaça.”
Montserrat Palau, «My sexy tower man»
Aixecador i enxaneta pujaven com dues mosteles, més que escalar, lliscaven amunt pels lloms suats de les columnes humanes, com graciosos acròbates xinesos, com formigues afanyades per una tija de blat
Joan Cavallé, «Castell de cartes»
Els baixos amb la pinya, els segons, els terços... i sonen les gralles. Pugen els quarts, els quints. «Amunt!», fa el cap de colla. Ja hi són els dosos, l'aixecador. Vinga, vinga, vinga... i l'enxaneta fa l'aleta.
Noemí Bagés, «A toc de gralla»
“Quina gatzara, quina delícia
causen al poble los braus XIQUETS
quan fan alarde de llur perícia,
força, equilibri, valor i seny!”
Josep Anselm Clavé, «Los xiquets de Valls»
“De sobte esclatà un picament de mans universal: l'enjaneta estava empeus dalt de l'aixecador, i , mig aclofada encara, feia amb els braços aquell moviment d'ales que entre els de l'ofici s'anomena aleta.”
Narcís Oller, Vilaniu
“La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant, lo castell s'enfila
i a l'entorn, cridant, s'apila,
per aguantar-lo, tothom.”
Àngel Guimerà, «L'enxaneta»
“Quan el petit enxaneta es redreçà, fent un prodigi d'equilibri, damunt les espatlles del quart germà, la processó es posà en marxa i el pilar dels Coralins caminava davant de tots amb una fermesa admirable.”
Josep Aladern, «L'amo del pilar de cinc»
“Llavors la música s'animava i, de sobte, aquells balladors s'aplegaven en filera i els més joves pujaven damunt dels més grans, drets damunt de les espatlles, i encara els més menuts s'enfilaven a les espatlles dels mitjans.”
Margarida Aritzeta, El castell del cor menjat
“Tan prompte com ell se veu dalt, i queda per consegüent constituïda la torre, amb la gorra a la mà saluda a la multitud que els contempla, refilant llavors més que mai, amb ses tocates característiques, les dolçaines”
Antoni de Bofarull, Costums que es perden i records que fugen
“El tres de deu començava a tirar amunt. Amb sisens col·locats es va estabilitzar, però va caler empènyer els menuts, que dubtaven. A poc a poc, tots hi començaven a creure.”
Rosa Pagès, «Agermanament»
