Eduard Jiménez Virgili
Assessor del grup de recerca ISOCAC de la URV en estudis castellers i marítims. Arqueòleg nàutic i subaquàtic, historiador i professor de secundària.
L'aturada forçosa que ha comportat la pandèmia de la covid 19 obliga a revalorar aquella realitat propera en el temps, però distant en nivell: tornar a arrencar no resulta senzill. Per què no pensar en els inicis purs? Com seria l'empresa d'aixecar les construccions humanes que coneixem, però partint de zero?
Si fem una retrospectiva internacional, palpem que la pràctica d'alçar estructures formades per persones no és una anomalia tan accentuada com pensaríem en primera instància, malgrat que tenen diferents objectius: les antigues torres d'Hèrcules venecianes (Forze d'Ercole) ja es bastien entre els segles XIII-XIX per celebrar el Carnaval, mentre a l'àrea índia de Maharashtra els govindes hi alcen piràmides des del segle XVIII pel festival anual hindú del Janmaashtami. En aquests casos segueixen un patró d'orígens religiosos, però si mirem cap a les arts escèniques, trobem la prolífica història d'acròbates xinesos que es remunta com a mínim al segle III abans de Crist o les caravanes ambulants a l'àrea nord-africana del Magreb, que es popularitzarien des de l'edat mitjana. Així doncs, escalar el cel no resulta una tendència aïllada, sinó que és més globalitzada del que sembla. El que sí esdevé extremadament esporàdic i extravagant és tant la magnitud com la complexitat a la qual han arribat les estructures catalanes i índies els segles XX-XXI, que han desafiat a la física i la història.
Avui dia la teoria per excel·lència sobre l'origen dels castells accepta que provenen de danses incorporades al model festiu català (un arquetip de celebracions que conserva essència pròpia l'inici de les quals el filòleg i gestor cultural Jordi Bertran situa al segle XIV). Breument, tres d'aquests precedents són:
El primer és la muixeranga de València, que té una sèrie de construccions festives i rituals que es van exportar al Camp de Tarragona als segles XVII-XVIII, on es van popularitzar. La seva presència i impacte van donar lloc al ball de valencians d'origen tarragoní, el segon cas, considerat l'antecessor més directe dels castells moderns. Va adoptar la base d'estructures provinents de la muixeranga valenciana, però es se'n diferencia en certs aspectes: escenificacions i vestimentes distintivament locals, innovació constructiva que va guanyar en acrobàcia i espectacularitat i, sobretot, un caràcter preeminentment ludicofestiu (que va comportar la progressiva pèrdua de simbolisme catòlic respecte a la muixeranga). Finalment cal citar la moixiganga religiosa, representacions catalanes sorgides als segles XVIII-XIX que també van incorporar torres humanes. En aquest cas plasma episodis de la Passió de Jesús aixecant estructures en manifestacions litúrgiques, diferenciant-se dels altres dos casos que representen altres tradicions (desfilades, teatrals o burlesques).
Aquestes expressions culturals (muixeranga, ball de valencians i moixiganga religiosa) van conviure durant dècades, van anar adquirint importància i es van arrelar en enclavaments concrets de Catalunya. Ara bé, al Camp de Tarragona als segles XVIII i XIX es van normalitzar i van adquirir més presència en els seguicis populars. Dels indrets on van confluir i es van diferenciar aquestes modalitats, Valls va ser el laboratori de proves per materialitzar un nou canvi: els experiments que les associacions veïnals hi van dur a terme partint d'aquelles danses van inspirar noves tendències que, finalment, van configurar el corrent casteller primerenc entre les dècades de 1770-1810. L'aposta per fomentar dinàmiques innovadores diferencials havia motivat tipologies constructives alternatives que s'allunyaven dels balls previs, i s'invertia més en aspectes clau com proporcions, alçària, coordinació o tècnica. Així, doncs, aquell esforç col·lectiu va acabar consolidant la formació de les primeres agrupacions castelleres, llavors diferenciades segons ideologies i denominades partits, que arriben a l'actualitat amb les colles vallenques.
No està clar si els castells van néixer per un procés de canvi gradual o una ruptura respecte a les danses en el que l'historiador Joan Bofarull exposa com ''teories creacionistes contra evolucionistes''. I quan es teoritza encara més lluny de la pròpia línia espaitemporal de la tradició, allò que Pere Català i Roca va recopilar i denominar ''precedents remots dels castells'', encara se plantegen més incògnites.
