Elisa Alegre
Investigadora del Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV.
Per algú que ha sentit parlar de torres humanes però que no les ha vistes mai en directe, veure castells en viu desperta moltes i diverses emocions i sensacions no experimentades mai abans.
L'etnografia és el mètode de recerca de l'antropologia, que busca descriure, interpretar i resoldre els perquès del comportament de grups humans, societats, comunitats, fins i tot de l'individu. Intenta conèixer el sistema de valors i creences, les lògiques que hi ha darrere dels fenòmens culturals i ubicar dins dels contextos socials aquests fenòmens. L'antropòloga Susan DiGiacomo explicava que les etnografies sorgeixen de la detecció i l'intent de desfer la trama d'una paradoxa cultural.
Gairebé sempre trobem alguna cosa paradoxal en el comportament humà, fins i tot contradictòria. Els fenòmens culturals no sempre sorgeixen de l'anomenat sentit comú, ja que moltes vegades allò que passa no respon especialment al contracte o acord social del que considerem racional o normal. Aquesta pot ser la primera sensació en veure castells.
Buscar les raons en qüestions simbòliques ens convida a anar molt més enllà, per exemple, de les lògiques materials i endinsar-nos en les entranyes de visceralitats i emocions que impliquen, com és el cas dels castells, la identitat i allò comú.
Ja des del primer moment que es veuen castells, es desperten les primeres incògnites del fenomen corporal en forma de torre que no té sentit si es busca en la lògica d'allò que anomenem instint de supervivència des dels orígens de la nostra història humana. Aquestes torres posen en perill la vida d'aquestes persones i dels més petits sense un element de motivació que ens apropi al salvatge instint de mantenir-nos amb vida?
Sonen les gralles i comença a aixecar-se una massa de persones, un garbuix de cames i braços, de cossos apinyats sense aparent lògica ni estructura, ja que distingir l'arquitectura i l'ordre d'un castell no és gens senzill per a les persones neòfites.
A primera vista, poden recordar les imatges de les tribus exòtiques i llunyanes que s'enfilen a les palmeres amb delicadesa i destresa, i fa la sensació que és una tasca gairebé natural, alhora que complexa. El que més sorprèn és no trobar-hi una finalitat concreta. Si enfilar-se a les palmeres té la finalitat de recollir cocos per alimentar-se, una acció instintiva, quin és l'objecte d'enfilar-se per a aquestes persones? Quina lògica hi ha per pujar-hi posant en risc les seves vides?
La identitat versus la supervivència: les camises i la identificació
Aquesta és la primera paradoxa. L'objecte o la finalitat no s'explica pel simple exercici físic, ni de bon tros per un retorn material, ja que els castellers no cobren (ni en diners ni en espècies) per pujar. Marvin Harris, antropòleg materialista, hauria intentat trobar aquest què material que motiva aquest grup homogeni que fa pujar la seva canalla al punt més alt del castell amb alguna mena de retribució. No obstant això, aquesta retribució és molt lluny de ser material.
Les camises representen cadascuna de les colles i són les primeres pistes, perquè aquests colors són en si mateixos un element simbòlic que identifica el grup, la comunitat. Stuart Hall fa un al·legat de la necessitat humana d'identificar-nos amb alguna cosa al capítol titulat "Qui necessita identitat?" del llibre Qüestions d'identitat cultural. Hi desconstrueix la idea d'una identitat integral, originària i unificada. Això explicaria per què un element identitari pot, fins i tot, contradir la idea de la supervivència, aquest suposat sentiment universal de l'ésser humà: es tracta d'un fenomen paradoxal entre la necessitat d'identitat com a identificació i la necessitat de sobreviure?
Allò que els castells aporten a qui els practica és un fort sentiment de pertinença que construeix no només identitats col·lectives sinó també la identitat subjectiva pròpia, individual. No podem entrar aquí en un debat sobre com el subjecte es construeix, però sí reconèixer i reconèixer-nos en aquella màxima del que és identitari com a motor fonamental de les accions comunes, gairebé com un fet social total. Identificar-se com a casteller d'una colla determinada és un suport col·lectiu i comunitari a la identitat individual pròpia. De fet, hi ha qui es presentaria socialment com a casteller o castellera, i quedarien supeditats els altres rols socials assignats com ser mare, pare, artista, mestra, atleta, dona.
És possible explicar la paradoxa entre la supervivència i la identitat des d'una camisa? Probablement la resposta a aquesta pregunta seria molt agosarada, però entrem al món de les metàfores i fem un recorregut pels castells des d'un altre paradigma que ens convidi a trencar amb allò esperat socialment en el comportament humà. La identitat és un element que potser ens ajuda a entendre'ls millor.
