Lourdes Carrascón
Professora associada de la Facultat de Ciències de l'Educació i Psicologia de la URV
Les colles castelleres estan fent una tasca excel·lent en comunicació per motivar els membres i aconseguir la màxima assistència possible als assajos o per encarar els grans reptes de les diades més importants del calendari. Aquesta feina comunicativa també l'han de saber transmetre de la millor manera les persones que hi ha al capdavant de l'entitat, en especial els caps de colla. És habitual comprovar com es guarda un silenci respectuós quan llencen els seus missatges a l'assaig o durant una actuació.
Des que anàvem a l'escola tenim clars els elements bàsics que participen en la comunicació: emissor, receptor, missatge i canal. Al món casteller, el missatge ha d'arribar a tota la colla, des que es treballa a l'assaig fins que s'arriba a plaça i, fins i tot, quan es descarrega el castell. Ara bé, s'ha de parlar a totes les persones de la mateixa manera? Quan i com s'ha de fer tot aquest procés?
Aconseguir que arribi el missatge d'una manera clara i entenedora i que tingui resultat no és ni de bon tros feina d'un sol dia. És un treball de temporada. Igual que s'assaja l'estructura i es col·loquen les diferents peces en un castell i es repeteix aquest exercici desenes de vegades, cal treballar també per aportar eines que ajudin a valorar, controlar i comunicar les situacions potencialment delicades i de tensió, i així evitar en la mesura que sigui possible els conflictes derivats de la tensió que pot acompanyar una diada d'alt interès.
Saber el gradient de les paraules i quines s'han d'utilitzar és fonamental. No comunicarem el mateix ni amb la mateixa intensitat en una diada castellera d'inici de temporada que en una diada de festa major (la més important del calendari de cada colla) o al Concurs de Castells. A més d'intensitat en l'actuació, cal un llenguatge més concret, motivador i curt. Per això, el cap de colla ha de conèixer molt bé els seus integrants, saber què els motiva, què els ajuda, què els interessa i què no els agrada en moments determinats. Tothom sap què ha de fer, quan i com, i per tant en segons quins moments fins i tot el silenci és el millor missatge perquè hi ha confiança en la feina que s'ha de fer.
No obstant això, falten aspectes importants que s'han d'implementar al món casteller, per exemple reconstruir un diccionari casteller en què no hi hagi paraules limitadores ni obligacions. Són dues parts d'un mateix diccionari. Una de dedicada a la gent adulta del castell i una altra, amb un llenguatge més suau i sense pressió, adreçada a la canalla, el cim del castell. Igual que quan fem un pastís no acabem posant la cirera que culmina la feina de qualsevol manera damunt la nata muntada sinó que ho fem amb delicadesa, el mateix s'ha de fer amb un castell.
La pinya i el tronc són els primers que reben el missatge i ho fan de forma directa. Saben què han de fer i tenen instruccions clares, directes, concises, amb força i motivadores. Són les persones adultes i són competitives amb elles mateixes. Fins i tot, en alguns casos saben que hi ha competència amb altres colles.
Què cal evitar en la comunicació? No és el mateix el que es comunica a plaça que el que es comunica als assajos. Com dèiem, és un treball de temporada i es pot anar construint un diàleg entenedor en què cal recordar a cada integrant com s'ha de situar correctament (per exemple, amb la quadratura dels baixos), com s'ha d'agafar al company amb expressions o paraules com "ben fet", "perfecte", "anem bé". El cervell necessita saber que ho està aconseguint, que avança i que tot allò que fa és positiu i no el porta cap al perill. Així es reforça la feina feta i la confiança. Cal evitar desmotivar amb frases com "No! Malament!", "Així no avancem! Fatal!" i alguna altra paraula que denota que no hi ha voluntat, perquè el missatge és interpretat com un atac i aquest atac té resposta: la persona es pot enfadar o discutir i, per tant, no participar en el canvi que es proposa. El desconeixement és part de l'aprenentatge i cal fer un bon aprenentatge o desaprendre coses per millorar-ne d'altres de noves. Si no basem els canvis en estructures que es puguin entendre, el cervell no les modificarà.
I què passa amb el pom de dalt? Tots sabem que si la canalla no puja, no hi ha castell. Cal modificar aquest discurs. Quan en un pastís posem la cirera damunt la nata batuda i no volem que caigui, ho fem de forma tranquil·la, segura, amb confiança, delicadament. Per això, als castells cal llançar a la canalla un missatge amb paraules que no transmetin tensió, pors, presses ni limitacions, que farien caure la cirera o toppings del pastís.
Aquesta por, la tensió o els nervis són altament contagiosos. Tot plegat és una defensa automàtica que indica perill no percebut i, per tant, implica augmentar l'atenció. Cal evitar-ho, sobretot a la canalla. Cal evitar demostrar tensió. Cal estar actius, però sense nerviosisme. Traslladar i projectar el record, transmetre la sensació de fer el millor assaig i voler-lo repetir és el millor missatge per a la canalla, perquè el pom de dalt és la part més delicada del castell i ningú vol que caigui.
