Fina Canals i Victòria Arija
Investigadores del grup de recerca en Nutrició i Salut Mental de la URV (Nutrisam)
L'estructura arquitectònica dels castells necessita persones amb diferents característiques físiques. Per millorar el rendiment i la salut dels castellers s'han incorporat a diverses colles programes formatius o d'entrenament que els permetin afrontar amb més èxit l'elevada exigència que es marquen. No obstant això, en les bones pràctiques de prevenció i seguretat no sempre es té en compte que les característiques físiques o el perfeccionisme, necessaris en la construcció dels castells, poden ser variables que arribin a desestabilitzar emocionalment alguns dels components. Els aspectes socials i psicològics que comporta fer castells són molt positius: afavoreixen la sociabilitat, la capacitat d'esforç, l'empatia, la satisfacció personal i, en general, el benestar emocional. Així, doncs, com és que en els darrers anys s'ha començat a parlar que en les colles, les castelleres joves poden ser un grup amb risc de desenvolupar trastorns de la conducta alimentària?
En els trastorns del comportament alimentari les creences negatives sobre la forma del cos i el pes corporal s'acompanyen de conductes relacionades amb el menjar -que inclouen tant la restricció de la ingesta com l'afartament-, amb l'excés d'exercici físic o amb altres comportaments com la provocació del vòmit. Darrere d'aquesta desvaloració corporal s'amaguen factors com una baixa autoestima, una alta sensibilitat social o molta autoexigència. Aquestes alteracions es presenten generalment en adolescents i adults joves i molt més sovint en el gènere femení. Aquestes condicions, que paradoxalment comencen amb canvis "voluntaris" en el comportament, poden arribar a ser greus, provocar complicacions físiques i mentals i afectar la qualitat de vida. Els principals trastorns de conducta alimentària són l'anorèxia nerviosa, la bulímia i el trastorn per afartament, i es calcula que entre el 5,5% i el 18% de dones joves del món s'hi han vist afectades, xifra que s'ha incrementat en el període post-covid.
Les dades del treball "Castells i trastorns de la conducta alimentària: estudi de les característiques del fet casteller que poden influir en el desenvolupament d'un TCA i anàlisi de la incidència de TCA i comportament associat en castelleres joves", de Mar Solé Amenós, guanyadora del V Premi CEPAC, posen de manifest la força que tenen els castells en la vida social i personal de les noies. En aquest entorn és important la constitució física i el pes en relació ambla contribució que cadascú té en el castell.
En el cas de les noies, la percepció de la imatge corporal pot estar influïda per aquesta identitat castellera i posar en el seu pensament el dubte si tenen el pes adequat per ocupar la posició que els demanen. Per exemple, en els pisos superiors del tronc del castell és important estar prim, ser àgil i tenir força; per això els ocupen majoritàriament noies adolescents, el cos de les quals es troba en una etapa de canvis i desenvolupament. Per tant, la interiorització de la importància del pes i de la preparació física pot comportar por d'augmentar de pes i d'adquirir uns hàbits en el menjar i en l'activitat que poden ser l'inici del trastorn. Aquí s'hi pot afegir el fet que l'ús de pantalons elàstics blancs ajustats posa en evidència una imatge corporal, a vegades no desitjada, en relació amb el que marquen les influències socials.
Independentment del grup de més risc, que són les noies adolescents, la necessitat de tenir una determinada composició corporal i força en els components de la pinya podria comportar en homes joves més risc d'un altre problema de salut mental, la vigorèxia. En aquest cas hi ha una obsessió per obtenir més massa muscular que es manifesta amb una pràctica excessiva d'exercici físic i també canvis en l'alimentació. De moment no tenim dades d'afectació en el món casteller.
Malgrat que hem parlat dels trastorns com condicions de salut mental que poden afectar alguns components de l'entorn casteller, l'evidència publicada per Mar Solé Amenós, estudiant del màster en Psicologia General Sanitària de la Universitat de Girona, no confirma un risc més alt entre les noies castelleres respecte de les no castelleres. No obstant això, els factors anomenats fan que tinguem present que s'han de vigilar alguns aspectes per prevenir els problemes alimentaris i de salut.
Aquests punts tenen a veure a oferir en aquest entorn de joves un model saludable d'alimentació i no referenciar el pes com una condició lligada a la identitat del castell. Com defensa Jordi Juanico, casteller i educador que treballa a la Unitat de Trastorns Alimentaris de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, s'han de fomentar tota mena d'activitats de joves a la colla perquè les nenes que deixen de pujar perquè han crescut i ja pesen massa no se sentin que no valen per a res i continuïn trobant-se que són part de la colla. Si un cap de colla o tècnic de canalla detecta que algun menor té canvis en el patró alimentari, excés d'exercici i preocupacions pel pes, ha d'avisar els seus pares o tutors. D'altra banda, no caldria que la roba de les nenes dels pisos superiors sigui específicament diferenciada amb pantalons ajustats sinó que s'afavoreixi la comoditat en totes les posicions del castell.
La identitat de cada persona que participa en el castell ha d'adaptar-se al canvi de la seva evolució corporal i tothom ha de créixer en valors positius, tal com fa la construcció del castell. Fer castells s'ha de mantenir com una activitat que promogui el benestar emocional i alhora ha de ser un valor social i cultural.
